Estem molt contents per la nostra companya i amiga Lídia Mateo, que va ser la guanyadora del premi a la millor exposició de projecte científic a la segona edició del Simpòsium del Departamet de Ciències Experimentals i de la Salut (DCEXS) de la Universitat Pompeu Fabra el passat 26 de novembre.
Però aquest no va ser el primer premi de la Lídia, de fet el seu esforç ha estat reconegut més d’una vegada, i volem aprofitar l’ocasió per compartir amb vosaltres la conversa que vam tenir amb la Lídia fa un parell de mesos. Ens va explicar com a principis d’enguany va guanyar una de les 10 beques atorgades als millors projectes d’estudiants d’arreu del món, per anar al congrés de Biologia Molecular i Evolució de Chicago. Una vegada allà, també li van concedir el premi al millor projecte de grau.
En aquesta entrevista la Lídia ens va explicar el que significa per a ella haver rebut aquest premi reconegut mundialment i les oportunitats que li ofereix a l’àmbit professional. També ens va a parlar de com va al·lucinar amb tot el muntatge americà que es va trobar a Chicago.
Quina va ser la primera impressió que vas tenir en arribar al congrés?
Entre que és Amèrica i que en el congrés hi participaven unes 1.500 persones, la primera impressió va ser… “Guau! Que gran tot i quanta gent involucrada!”. Vaig tenir la sensació que pels científics era com un punt de trobada, perquè hi coincida gent que es coneixia i que feia temps que no es veia. També a nivell professional et trobaves amb gent molt important que explicava els estudis que estan duent a terme.
Realment va ser impactant.
“Era com si vas al barça i pots jugar amb el Messi, al·lucines una mica”
Com era el dia a dia en el congrés de Chicago?
Era bastant atrafegat. El congrés estava organitzat d’una manera molt compacta. Va durar 5 dies que començaven a les 8.30 del matí fins a les 10 de la nit amb pauses per dinar i “coffee breaks”. Hi havia 6 sessions paral·leles al matí i 6 més a la tarda.
Va anar bé que anéssim uns dies abans per poder aclimatar-nos després del jet lag i també vam aprofitar per visitar una mica la ciutat.
A la nit, sortíem a prendre algo amb un grupet que vam fer uns quants catalans que veníem de diferents llocs del món.
Quines activitats vas dur a terme al congrés?
Una de les feines que tenia era triar a quina de les 6 sessions paral·leles volia anar cada dia, n’hi havia tantes que era difícil escollir, i després escoltar i està atenta per aprendre al màxim.
La meva participació més directa va ser un vespre que vaig presentar un pòster durant unes 3 horetes. En aquesta presentació vaig estar explicant el meu treball i responent preguntes que em feien els altres participants del congrés.
Com va ser la relació amb altres investigadors?
Amb la gent que està en una situació similar a la teva, per exemple, altres estudiants de doctorat, hi havia una relació molt de tu a tu.
En canvi, amb altres investigadors de més prestigi, era com si vas al barça i pots jugar amb el Messi, al·lucines una mica, llavors no hi ha una relació tant propera, però igualment t’atreveixes a saludar-los i a donar-te a conèixer. En els coffee breaks es formaven unes cues importants per anar a parlar amb ells, estaven realment molt sol·licitats.
Com descriuries els científics que hi havia al congrés?
La veritat és que m’esperava trobar-me a gent molt “friki” o a gent molt mudada i professional. El que em vaig trobar va ser a gent normal, gent com la que et trobes cada dia pel carrer. Estava preocupada per quina indumentària portar, per com comportar-me, si havia de ser més “polite”… Però quan vaig ser allà vaig veure que tothom es comportava d’una manera molt natural, i simplement tenien una cosa en comú, que es dedicaven a la ciència, no seguien cap estereotip.
Com a investigadora i com a persona què t’emportes d’aquesta experiència a Chicago?
Com a investigadora em va anar molt bé anar-hi abans d’haver començat el doctorat, en una fase en què encara estàs madurant. Jo tenia la idea de fer bioinformàtica i allà em vaig adonar que són molt més interessants els treballs que combinen la bioinformàtica amb el treball experimental; els treballs fets només a partir de la bioinformàtica eren més avorrits, perdien interès per mi. Allà vaig veure que el perfil mixte és el que m’agradaria més tenir. M’agradaria seguir combinant diferents punts de vista.
A nivell personal va ser una recompensa al treball que portava fent en els últims dos anys. Només el fet d’anar allà ja és un reconeixement i després anar allà i guanyar un premi d’entre els 10 finalistes ja va ser massa! Vaig tornar amb molta satisfacció, per aquest reconeixement i perquè vaig poder estar en un país que no havia visitat mai.
Repetiries l’experiència?
Sí! Malauradament, la limitació més gran és l’económica, però animaria a qualsevol persona que intenti aconseguir beques, encara que semblin molt difícils d’obtenir, perquè és la única manera d’aconseguir aquestes coses. Animaria a tothom a que s’atreveixi a intentar-ho, que per molt negre que sembli tot ara, si lluites sempre hi haurà oportunitats de disfrutar amb el que fas.
Enllaços relacionats:
Lídia Mateo és investigadora a González Lab, coneix el seu lab i a la resta de l’equip
A González Lab també col·laboren…
Entrevista: Marta Garcia Vilanova
Fotos: Lídia Mateo
Edició: Roberto Torres
