La Dra Josefa González és investigadora principal del grup Evolutionary and Functional Genomics a l’Institut de Biologia Evolutiva. Va fer el seu doctorat i una primera estada postdoctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona. Posteriorment va continuar la seva recerca a la Universitat de Stanford. Al 2010 li van concedir una beca Ramón y Cajal i des del 2011 és investigadora principal a l’IBE. Recentment ha guanyat la prestigiosa beca European Research Council (ERC)-Consolidator. La Dra González és coordinadora de la unitat de divulgació científica de l’Institut de Biologia Evolutiva i cofundadora del projecte de divulgació científica La Ciència al teu Món.
Podries resumir la línia d’investigació del teu grup Evolutionary and Functional Genomics?
Al meu grup investiguem quins gens i quins trets són més importants per a que un organisme es pugui adaptar a l’ambient. També estudiem els mecanismes moleculars dels canvis adaptatius, es a dir, quins canvis produeixen els gens en els organismes perquè aquests estiguin millor o pitjor adaptats a l’ambient.
La Ciència Al Teu Món: Perquè heu escollit la Drosophila melanogaster com a model?
Josefa Gónzalez: És un organisme fàcil de mantenir i manipular al laboratori i és molt econòmic mantenir un gran nombre d’individus. Podem treballar amb milers de mosques i això es important per fer experiments que tinguin potència estadística. Encara que potser no ho sembli a primera vista, la Drosophila és un organisme molt complex. Nosaltres ara estem estudiant la resposta a estrès. Les vies de resposta a estrès estan extremadament conservades entre diferents organismes perquè des de que existeix vida al planeta els organismes s’han hagut d’enfrontar a l’estrès. Per exemple en el cas de l’estrès oxidatiu, que és un dels últims articles que hem publicat, la via de senyalització cel·lular és igual a Drosophila que a humans. Els descobriments que fem a Drosophila ens poden ajudar a entendre com funcionen les mateixes vies de senyalitazació en altres organismes. No es pot fer una extrapolació directa, el que trobem a Drosophila no és 100% el que passa als humans però si ens permet entendre millor processos molt conservats evolutivament.
LCATM: Recentment has guanyat la prestigiosa beca ERC-Consolidator. Ens pots explicar quina és la importància d’aquest reconeixement i què representa per a tu?
JG: Aquesta beca és per investigadors joves que ja tenen una certa trajectòria, però que encara estan en una etapa inicial de consolidació del seu laboratori. Els diners que et donen són per fer un projecte en concret. Per a mi aquest projecte representa l’oportunitat de consolidar el meu laboratori durant els pròxims cinc anys a Europa. A altres països, després del postdoc optes a una posició temporal i si superes les avaluacions la posició es converteix en indefinida. Però a Espanya no és així. Les posibilitats de consolidació són molt baixes. L’objectiu del programa Ramon y Cajal amb el que jo vaig tornar a Espanya, era portar talent de fora del país i donar-li l’oportunitat d’establir el seu laboratori a Espanya, però degut a la crisi això no es compleix. Per tant a mi la Consolidator em dóna aquesta estabilitat que d’altra manera no tindria. De fet jo ja havia començat a aplicar a treballs fora d’Espanya, perquè les meves possibilitats de quedar-me aquí eren molt petites.
Que és i què representa una ERC?
ERC – Bringing great ideas to life from European Research Council on Vimeo.
LCATM: I què creus que representa per a la ciència del nostre país?
JG: Pel país també és una molt bona notícia perquè són beques molt prestigioses, molt competitives, el percentatge d’èxit és molt baix. Per un país representa un reconeixement a les seves politiques científiques. Països com Alemanya, França o Regne Unit que durant aquest període de crisi no han disminuït les inversions en ciència, sinó que les han augmentat, veuen la recompensa en aquestes convocatories competitives on obtenen el 55% dels projectes.
LCATM: Com és un dia al laboratori? Quines són les teves tasques principals?
JG: Som un grup de nou persones. Cada estudiant del grup té un projecte principal i col.labora amb altres membres del grup o membres d’altres laboratoris en altres projectes. A més a més de dirigir la recerca, una de les meves funcions és ensenyar als estudiants a escriure articles, ja que una part molt important de la ciència és comunicar-la a la comunitat científica. També dedico molt de temps a escriure projectes per poder continuar amb les investigacions que fem al laboratori. Sóc editora de tres revistes i també participo en l’evaluació de projectes, els projectes científics són revisats per altres científics, igual que els articles. Es fa “peer-review”, que vol dir revisió per la gent del mateix camp. En quant a la docència, dono classes en un parell de màsters, i he coordinat la docència d’una assignatura del grau d’Enginyeria Biomèdica a la UPF. Sóc co-organitzadora d’una xarxa europea d’investigadors que estan interessats en estudiar la genòmica de Drosophila melanogaster, som 29 laboratoris de 15 països diferents. Finalment, també dedico part del meu temps a la divulgació científica.
LCATM: Ens pots parlar del teu equip? Quin és el paper de cada membre?
JG: El meu laboratori està format per dos estudiants de doctorat, en Lain i l’Anna. Ara mateix també hi ha dos postdocs: el Hung, que ha vingut de Vietnam amb una beca d’intercanvi i ha estat aquí dos anys i la Maite que ha fet el doctorat a la UAB. També tenim tres estudiants de màster: la Miriam, que va fer la carrera de Biologia Humana a la UPF; la Vivien ha vingut de la Szent Istvan University (Hongria) a fer el treball de recerca del màster amb una beca Erasmus i la Jaione que fa el màster en bioinformàtica a la UAB. A més a més hi ha dos estudiants de grau, en Jon de la Universitat de Barcelona i en Quirze de la Universitat de Girona que estan fent el treball de fi de grau.
LCATM: Quan començaves la teva carrera, pensaves que arribaries tan lluny com a investigadora?
JG: Quan estava fent la carrera ja m’agradava la investigació, i tenia clar que volia fer recerca. A l’últim any de carrera vaig començar a col·laborar amb el Departament de Genètica on després em vaig quedar a fer el doctorat. Quan estava fent el doctorat la gent al meu voltant no m’animaven a continuar una carrera científica per que em deien que era molt dificil aconseguir estabalitzar-se com a científic. Fer ciència a Espanya sempre ha estat molt complicat, ara potser amb la crisi encara ho és més, però mai ha estat fàcil.
LCATM: Quina ha estat la teva trajectòria acadèmica i professional? Quan vas començar a estudiar les adaptacions dels organismes?
JG: Jo em vaig llicenciar en biologia al 1996, després vaig fer el màster en Genètica i a continuació el doctorat en Biologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. La meva tesi era feia servir tècniques de citogenètica clàssica. Després em vaig quedar a la Universitat Autònoma com a professora ajudant de la universitat, treballant en un projecte més molecular, que en aquella època era força nou. Quan va acabar aquest projecte vaig decidir continuar la meva formació a l’estranger i em van contractar a la Universitat de Stanford. Vaig estar fent recerca a Stanford durant cinc anys. Al començament amb una beca Fullbright i posteriorment com a Investigadora Asociada de la universitat. Aquesta figura de “Research Associate” a Espanya no és molt comuna, són places temporals que permeten continuar fent recerca. Vaig obtenir la beca Ramon y Cajal i vaig tornar a Barcelona el febrer del 2011. El meu camp d’estudi sempre ha estat la Genòmica Evolutiva. Dins de la genòmica evolutiva, que és un camp molt ampli, sí que he anat canviant de linea de recerca. Vaig començar estudiant les reordenacions cromosòmiques, el mecanisme i les taxes, i després vaig començar a estudiar el paper dels elements mòbils en l’evolució del genoma. Ara fem servir els elements mòbils com una eina per estudiar adaptació a l’ambient.
LCATM: Veiem que al teu equip molts dels estudiants han guanyat premis recentment, a més a més, estudiants joves del teu laboratori han aconseguit fer molt bones publicacions, quines creus que són les claus per tenir un equip guanyador?
JG: La clau és que t’ha d’agradar molt el que fas. El que jo faig és recolçar als meus estudiants en tot el que puc. Els estudiants més joves tenen un període d’aprenentatge, quan comencen al laboratori han d’aprendre les tècniques bàsiques. Després d’aquest periode d’aprenentatge inicial, cadascú té el seu propi projecte independent i crec que això és molt motivador. Totes les coses que fem estan emmarcades dins el projecte de com els organismes s’adapten a l’ambient però hi ha suficient diversitat per a que triïn el que més els interessa. Ens comuniquem molt entre nosaltres, cadascú té un projecte però som un equip.
LCATM: Ets co-fundadora i Directora Científica del projecte de divulgació científica “La Ciència al Teu Món”, perquè creus que és important apropar la ciència a la societat?
JG: Quan vam començar el projecte amb Roberto Torres el Director Creatiu, teníem un doble objectiu. Per una banda intentar apropar a la societat el raonament, la perspectiva oberta i el respecte per l’evidència. Aquests conceptes estan al darrere de l’activitat científica i són valors totalment aplicables a l’activitat del dia a dia a la nostra societat. Hem de raonar, mantenir la perspectiva oberta per no perdre oportunitats i per poder generar-les i a l’hora de prendre decisions ho hem de fer de forma raonada. L’altre objectiu és incrementar la cultura científica i apropar la ciència de frontera que es fa a Catalunya. La gent ha de saber que la ciència no només es fa a Harvard o Stanford, sinó que també es fa a Barcelona, molt a prop seu. Per exemple a la Barceloneta al CMIMA i al PRBB, s’està fent ciència de primer nivell.
LCATM: Sabem que el paper de les dones a la ciència ha evolucionat molt en els últims anys, creus que encara queda camí per recórrer en aquest aspecte per assolir la igualtat?
JG: No hem avançat tant, crec que queda molt camí per recórrer. Es tendeix a pensar que està superat, no som prou conscients del problema que tenim en quant a desigualtat de gènere. En un estudi recent es pot veure que amb un mateix currículum amb nom d’home o dona qualificaven sempre millor el d’home. Això ho feien tant els homes com les dones. Hi ha un biaix implícit, del qual no som conscients. Hi ha dones molt bones en ciència a les que no se’ls hi dóna visibilitat des dels mitjans. Fa unes setmanes va sortir un nou apartat de ciència a un diari nacional amb entrevistes a investigadors. Crec que fan una cada setmana i fins ara, tots els entrevistats son homes, majoritariament “sèniors” i que treballen a l’estranger. Crec que s’hauria de donar molta més visibilitat a investigadors i investigadores molt potents i reconeguts a nivell internacional que fan una molt bona feina al nostre país. Aquests investigadors són un model molt més proper amb el que els joves si es poden identificar.
Entrevista: Mari Carmen Cebrián, LCATM
Edició: Roberto Torres, LCATM