Quants planetes hi ha? Poques preguntes han tingut respostes tant variades segons el moment de la història.
A l’antiga Grècia n’eren set: el Sol, La Lluna, Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. Aquestes eren les estrelles o cossos “errants” (en grec, asteres planetai) que es movien cada dia sobre cel o sobre un fons d’estels aparentment immòbils, tot donant voltes a La Terra (el centre còsmic d’aleshores).
Amb la revolució copernicana vam aprendre que la nostra Terra era un planeta més i que com tots els altres, donava voltes al Sol (el veritable centre). La lluna va deixar de comptar-se com a planeta per esdevenir el nostre satèl·lit i per tant, vam passar a tenir-ne sis: Mercuri, Venus, La Terra, Mart, Júpiter i Saturn. Posteriorment i durant els segles XVII i XIX, es van descobrir dos nous planetes que no podien ser vistos a ull nu: Urà i Neptú, i vam passar doncs a tenir-ne vuit.
Però la història no va acabar aquí, tenint en compte unes suposades pertorbacions* en les òrbites de Urà i Neptú, es sospitava que hi havia quelcom més enllà exercint algun tipus de efecte sobre aquests, un planeta desconegut, l’anomenat “planeta X”. I allà hi era! El nou planeta es descobrí a principis del segle XX i es va anomenar Plutó, el novè planeta del Sistema Solar.
Durant més de 50 anys doncs, hem après a les escoles els nou planetes del Sistema Solar, de menys a més distants al Sol: Mercuri, Venus, La Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó.
Però lluny d’estar resolt, a finals del segle XX el nombre de planetes va experimentar un gir sobtat. En 1992 es descobrí que Plutó no estava sol. En zones properes a la seva òrbita van aparèixer més cossos, alguns fins i tot més grans que el mateix Plutó. Primer va ser un, després dos, després tres, després desenes, després centenars…
Tot plegat no era tan inesperat com semblava. Ja pels anys 50 un astrònom holandès, Gerard Kuiper, va pronosticar que en els confins del Sistema Solar es trobava tota una munió de cossos glaçats i aplegats en un cinturó (d’on probablement s’originaven molts dels cometes). En el seu honor, aquesta hipotètica estructura s’anomenà cinturó de Kuiper.
Que Plutó es trobés entre aquest eixam de centenars de cossos va fer pensar a molts astrònoms que potser Plutó no era tan especial. Els veritables planetes se suposa que “netegen” la seva òrbita d’altres cossos semblants, doncs la majoria o bé són atrets al planeta en formació tot passant a formar part d’aquest, o bé acaben sent capturats com a satèl·lits, o bé són disparats lluny per interaccions gravitatòries.
En base a aquest criteri, en una votació del congrés de l’Associació Astronòmica Internacional en 2006 es va decidir que Plutó oficialment deixava de ser un planeta i passava a denominar-se un “planeta nan”. Tornàvem doncs als vuit planetes del segle XIX.
Bo i així, aquesta decisió no va quedar mancada de polèmica. La majoria de planetòlegs (científics que es dediquen a estudiar l’origen i evolució dels planetes) van argumentar que el sol fet de que Plutó estigués acompanyat no era suficient per destituir-lo de la màxima categoria. Pels planetòlegs la nova denominació no significava més que una simple etiqueta i no implicava cap mena de diferencia fonamental entre Plutó i els altres planetes. Un planeta nan, al cap i a la fi, és un planeta.
Segons aquesta visió, tenint en compte que el cinturó de Kuiper s’estima que conté centenars de milers de cossos, Plutó passaria de ser del rar de família a ser el tipus de planeta més comú del Sistema Solar.
En definitiva, gracies a Plutó ara som conscients de que casa nostra és molt més rica i diversa que no pas ens imaginàvem amb vuit grans planetes, els veritablement rars, i centenars de milers de planetes nans, els veritables protagonistes del nostre Sistema Solar.
*Aquestes pertorbacions finalment es va demostrar que no eren degudes a cap planeta desconegut sinó a inexactituds en la estima de la massa de Neptú.
New Horizons from James Malcolm on Vimeo.
Redacció: Joan Garcia-Porta
Investigador post-doctoral
Institut de Biologia Evolutiva
