Els castells són una de les manifestacions més espectaculars de la cultura catalana. La unió d’homes i dones, grans i petits, per a un objectiu comú. Força de voluntat, esperit de superació, confiança i esforç permeten dur a terme aquestes construccions humanes. Però en els castells també podem trobar ciència, i molta. Ciència que dóna explicació a fenòmens ja coneguts després d’anys d’activitat, i ciència que també obre noves línies d’estudi sobre els castells. Jaume Roset, metge, científic i casteller, ens mostra en el seu llibre Manual de supervivència del casteller la ciència dels castells.

Sonen gralles, comença el castell i el casteller experimenta un seguit de canvis fisiològics. Són deguts a l’estrès, que té la funció de preparar el cos per l’esforç físic i mental que vindrà. Les hormones de l’estrès són les catecolamines, entre elles la més famosa: l’adrenalina. Fan dilatar els conductes aeris per agafar més oxigen, i augmenten la freqüència cardíaca i la pressió de la sang, perquè el cor bategui més ràpid i fort. Gràcies a això, els músculs i el cervell reben la sang suficient que els portarà oxigen, glucosa i àcids grassos per funcionar.

El castell més alt que s’ha fet mai és el 3 de 10 (10 pisos amb 3 persones per pis). Un castell tan increïble com aquest fa 11 metres d’alçada, pesa 8 tones i hi participen més de 800 persones. D’aquestes el 98% es troben a la base fent la pinya, que treballa ben compacta fent forces de compressió per aguantar el castell. Gràcies al treball de la gent de la pinya es redueix el pes que aguanten els castellers del pis de baix de tot.

La pinya és essencial, però no podem oblidar la gran aliada del casteller: la faixa. No només el vesteix, sinó que el fa. A l’abdomen hi tenim líquid, que és incompressible. Quan rep una força les parets abdominals es deformen, però si les envoltem falcant-les ho evitem. La faixa converteix el casteller en una columna rígida, fent pressió a la panxa evitant que el múscul surti fora al contraure’s.

La faixa també ajuda a descarregar pes a la columna vertebral. Tanmateix la columna pot arribar a patir molt durant un castell si el pes no es reparteix de forma equilibrada. La llei de la palanca ens dóna l’explicació. Suposem que un casteller aguanta 250kg. La força que rep és de 2.500 Newtons (N) (pes = massa x gravetat (10m/s²)). Si es carreguen 700N més en una espatlla que en l’altra, la musculatura de la columna ho haurà de compensar. Però no n’hi ha prou amb un esforç igual de 700N sinó que hauran de fer una força de 1.400N. La raó és que el braç de palanca de la musculatura és més petit. És a dir, la distància de la columna al punt de l’espatlla on es genera la força és més gran que la distància d’on treballa la musculatura a la columna.

Per acabar, una de les coses que crida més l’atenció dels castells són les caigudes. Un 4% dels castells cauen i malgrat la seva espectacularitat, en poquíssims casos es produeixen lesions greus. Quan un cos cau en caiguda lliure la seva acceleració és la de la gravetat. Però en els castells això no passa. Quan els castellers de dalt comencen a caure, els companys als quals estan agafats frenen la caiguda. També els petits xocs que es produeixen entre ells mentre cauen absorbeixen energia. Així el fet de caure junts fa que no augmenti de forma lineal la velocitat de caiguda, sinó que tingui augments i frenades. A més a més, la pinya absorbeix fins a un 60% de l’energia que s’allibera en la caiguda i reparteix aquest impacte. Tot plegat explica perquè en la majoria dels casos les caigudes no causen lesions.

A més, gràcies a la física també podem saber l’energia que acumula cada casteller. La seva energia potencial és igual a la seva massa, per la gravetat i l’alçada on està situat. En cas de caiguda aquesta energia potencial es converteix en energia cinètica, que haurà d’absorbir la pinya en el moment de l’impacte. Aquesta fórmula serveix per demostrar que la canalla, tot i ser els que estan a més alçada, no té tant risc en la caiguda com altres membres del castell, ja que tenen una massa molt més petita.

Així doncs, hi ha molta ciència amagada rere els castells, que ens explica com s’arriba a aconseguir la gran proesa: que l’enxaneta toqui el cel amb la mà.

Redacció: Laia Torres Aribau.
Biòloga i Divulgadora Científica