Durant el doctorat, un dels aspectes que menys m’agradava de la carrera científica era assistir a les conferències. Sí, ho sé, és genial visitar altres ciutats amb totes les despeses pagades. Però asseure’s a escoltar nombroses xerrades de les quals entens la meitat i la majoria són en un format acadèmic, des del meu punt de vista, no és la millor opció per a que els científics coneixen què fan els seus col·legues.

Els científics també aprenem divertint-nos?

Per això no m’ho vaig pensar dues vegades quan vaig veure l’oportunitat de participar en la Neuro-Desconferència organitzada per la Mara Dierssen del Centre de Regulació Genòmica.

Per a mi, aquesta experiència va significar una oportunitat, participativa, una altra forma de donar i assistir a conferències, un ambient relaxat on els científics i els no-científics podíem parlar de tu a tu, no d’experts a aprenents, sinó com a persones de carrer que comparteixen inquietuds sobre el funcionament del cervell humà.

Era l’oportunitat, no només de donar a conèixer el meu treball a altres científics implicats en activitats divulgatives, sinó també a altres persones amb diferents professions interessades per la ciència i curioses per comprendre el món del seu propi cervell.

L’experiència va ser genial en tots els sentits. I no només parlo de la meva com a ponent, sinó de totes les presentacions, els temes, les persones que les van exposar, el format que van usar i les dinàmiques que es van formar.

Per començar, va haver-hi quatre xerrades que van durar el temps just per mantenir l’atenció del públic i aprendre del tema. Els científics que les van donar estaven relaxats, feien bromes i van connectar amb les inquietuds bàsiques dels espectadors:

“Què succeeix al cervell de la meva àvia amb Alzheimer?”

“Sóc adult, encara puc aprendre coses?”

“Poden les màquines ajudar-me a potenciar les meves habilitats cognitives?”

“No vull perdre la meva memòria, què puc fer?”

Després de les xerrades, va haver-hi una sessió de debat en la qual els assistents es van agrupar segons un tema concret que els interessava, com la relació entre la memòria i l’educació, la plasticitat, les malalties neurodegeneratives o la robòtica.

Va ser en aquest moment quan els professors, els filòsofs, els científics, els empresaris, els funcionaris, els joves i els adults, vam començar a parlar de les nostres inquietuds entorn al tema triat, els nostres dubtes, i sobre com el coneixement científic podia respondre a preguntes com per exemple: Com es creen millors plans d’estudi que nodreixin les capacitats dels nens?

Els científics ajudem aportant no només respostes, sinó també les nostres pròpies preguntes, i ens nodrim dels interrogants i punts de vista dels altres. Va ser realment enriquidor.

Per acabar, l’speaker’s corner va donar una xerrada ràpida, concreta, de 5 minuts, on exposava una pregunta a la comunitat científica o una proposta per respondre a una pregunta d’interès general. El que em va impactar del speaker’s corner va ser com ens podem nodrir de la forma en la que altres persones veuen el món i treballen en ell, les associacions d’idees que es creen en les seves ments i com pot això repercutir en la visió del científic.

En general i per resumir, la Neuro-desconferència em va agradar perquè vaig deixar de ser “experta” i em vaig convertir en aprenenta.

Els no-científics solen veure als científics com a experts en, per exemple, neurociència. Quan dic que treballo en neurociència la gent creu que ho sé tot sobre el cervell, però la veritat és que potser sé menys que ells que s’impregnen de divulgació científica entorn a temes diversos, mentre que jo em vaig passar quatre anys fent un doctorat al voltant d’una tema hiper-específic i moltes vegades no tenia temps per estudiar un altre tema.

Jo sé molt sobre poc del cervell, ells saben una mica de tot.

Per això crec que esdeveniments com la neurodesconferència, organitzada per científics, són importants per a tots, tant pels científics com pels no-científics.

• Ens donen l’oportunitat d’aprendre de la feina d’uns altres, també interessats en el coneixement científic i d’apropar-nos als seus punts de vista.
• Ens uneixen com a persones curioses que estem aprenent.
• Ens uneixen com a ciutadans que reconeixem la importància de la recerca per a tota la humanitat.
• Ens uneixen com a éssers humans que busquem respostes per al nostre propi futur i el dels nostres.

Respostes que podem trobar en la ciència.

Aquí aparec aprenent divertint-me mentre em provo el sistema de electroencefalograma (EEG) Enobio de l’empresa catalana Bionic