MISSIÓ ESPACIAL KEPLER: A LA RECERCA DE LA TERRA VERSIÓ 2.0 (SEGONA PART).

Published on June 21st, 2013

L’existència de planetes orbitant al voltant d’estrelles diferents al Sol (els anomenats exoplanetes) va romandre com una hipòtesi durant molt de temps. Hipòtesi que es va confirmar al 1995, quan el primer exoplaneta va ser descobert. Des d’aquell moment els científics no n’han parat de trobar de nous (més de 800 de moment). De fet, les darreres estimacions indiquen que la gran majoria d’estrelles de la nostra galàxia tenen, com mínim, un planeta orbitant al seu voltant

 http://www.nature.com/nature/journal/v481/n7380/full/nature10684.html

Imagineu-vos quants mons hi ha amb les 300 mil milions d’estrelles que formen la nostra galàxia!

Però quants d’aquests mons es troben a la zona habitable de les seves estrelles? Per a contestar aquesta pregunta, al 2009, la NASA va posar en marxa la missió Kepler, un telescopi espacial que té com a objectiu principal el descobriment de planetes de mida similar a la Terra i que orbitin en la zona habitable dels seus “Sols” (distàncies a l’estrella que permetin l’aigua líquida, essencial per la Vida, veure 1a part).

Aquest telescopi es troba orbitant el nostre Sol i apunta permanentment cap a la zona del firmament que conté les constel·lacions del Cigne, Dragó i Lira. El mètode pel qual localitza exoplanetes és molt simple, és el conegut com el mètode del trànsit planetari. El telescopi mesura la llum de les estrelles amb fotòmetres molt sensibles. En el moment en que un planeta passa per davant d’una de les estrelles (el conegut com a trànsit), el planeta bloqueja parcialment la llum de l’estrella mentre dura el trànsit planetari, la qual cosa fa que els fotòmetres detectin una disminució de la llum que els arriba. Mesurant amb precisió la intensitat i la durada d’aquesta disminució els científics poden saber dues dades importants: com de gran és el planeta i com de lluny es troba de la seva estrella. Aquestes dues peces d’informació bàsica permeten situar als planetes dins o fora de les zones habitables.

Des de que va començar la missió, el telescopi Kepler ha descobert una gran quantitat d’exoplanetes, des de petits mons rocallosos fins a gegants gasosos, però la troballa d’equivalents a la nostra Terra, petits planetes en zones habitables, es va resistir per un temps.

No va ser fins al 2011 que l’equip de científics de la missió Kepler van poder anunciar els primers resultats favorables amb la troballa del planeta Kepler-22b. No obstant, tot i que aquest planeta dona voltes a una estrella molt semblant al nostre Sol, es tracta d’una “superTerra”, amb un radi dues vegades superior al radi de la Terra i , per tant, no del tot equivalent al nostre planeta.

D’ençà d’aquest descobriment, la missió Kepler i altres missions semblants no han parat de trobar nous planetes candidats a ser habitables, la majoria encara per confirmar. Recentment l’equip de científics de la missió Kepler ha publicat l’existència de dos nous mons habitables: el Kepler-62e i el Kepler-62f, planetes més petits que la majoria dels exoplanetes descoberts fins ara (poc més grans que 1.5 vegades el radi de la Terra) i molt bons candidats a ser mons rocallosos semblants al nostre (link a https://www.sciencemag.org/content/340/6132/587).

Aquests dos planetes, juntament amb altres tres, formen un sistema planetari que orbita al voltant d’una estrella més petita i més freda que el Sol, a una distància de 1,200 anys llum de nosaltres. Una qüestió excitant és que es tracta d’un sistema planetari molt més antic que el nostre, amb una antiguitat de 7,000 milions d’anys. Per tant, si la Vida hagués aparegut en algun d’aquests planetes potser hauria tingut temps suficient per produir organismes complexes i, per què no, potser també intel·ligents.

Però això és anar una mica massa enllà per les dades que tenim. Encara hem d’aprendre molt d’aquests nous mons per saber si realment podrien mantenir algun tipus de Vida. Per exemple, necessitem saber la seva densitat i composició, característiques que de moment els científics no han pogut esbrinar.

Tot i que encara ens falta molt per conèixer, tot apunta a que hi ha altres mons allà fora amb característiques semblants al nostre i, possiblement, amb éssers vius que els habiten.

La ciència segueix buscant en la immensitat de l’Univers. Qui sap si algun dia trobarem quelcom, però això no ens ha d’impedir deixar volar la nostra imaginació quan contemplem el cel nocturn.

Així doncs, la propera vegada que mireu al cel per la nit i us feu la pregunta “hi algú allà dalt?”, penseu que algun d’aquests punts de llum que veieu, en algun planeta orbitant al voltant d’aquella estrella, potser hi ha algun altre organisme mirant el cel i veient el nostre Sol com un petit punt de llum en la immensitat de l’espai, que potser s’està fent la mateixa pregunta.

Exemple de trànsit planetari, en aquest cas Venus passant davant del Sol. Quan el planeta passa entre l’estrella i nosaltres, la quantitat de llum que rebem de l’estrella disminueix lleugerament mentre dura el trànsit, d’aquesta manera podem detectar els planetes d’estrelles llunyanes.

 

El sistema planetari Kepler-62 (a dalt) comparat amb el nostre sistema solar (a baix). La zona pintada de color verd al voltant de l’estrella representa l’anomenada “zona habitable”.

Sortida del “Sol” sobre el planeta Kepler-62f . Aquesta és una representació artística de com podria ser el planeta.

Representació artística de com podria ser el planeta Kepler-62e.

 

Redacció: Joan Garcia-Porta
Investigador Predoctoral

Institut de Biologia Evolutiva

Revisió d’estil: Clara Alarcón Padilla