En Busca de papallones per la mediterrànea (tercera entrega)

Published on November 24th, 2013

Raluca Voda, investigadora pre-doctoral al Butterfly Diversity and Evolution Lab, dirigit per Roger Vila a l’Institut de Biologia Evolutiva de Barcelona, ens comparteix la seva experiència.

EXPEDICIÓ A TUNÍSIA. DIARI D’UNA ENTOMÒLOGA.

Per Raluca Voda

El juliol pasat, va ser la meva temporada de recol·lecció de papallones. I el primer destí aquest any és Tunísia, a l’Àfrica.

Els meus amics m’envegen quan els explico tots els llocs exòtics als quals arribo a viatjar. I quan van sentir parlar de Tunísia s’imaginaven que passo el temps a una paradisíaca platja de sorra blanca i aigua blava cristal·lina, tombada sota una palmera amb un còctel a la mà…

Ells pensen que jo cerco papallones en indrets com aquest

Però, realment, la majoria de les vegades treballo en paratges d’aquest tipus

Heu d’imaginar que quan vaig fer aquesta fotografia estàvem a 40ºC de temperatura, sense cap ombra al voltant i jo anava completament preparada per a la captura de lepidòpters amb les meves botes de muntanya, pantalons llargs, camisa de màniga llarga, barret, una motxilla amb tot l’equip de camp i, per descomptat, la meva més preuada eina: el caçapapallones. Llesta per a la guerra! I així és com jo haig de moure’m, escalant muntanyes o baixant valls, “caçant” diferents espècies de papallones, fins i tot algunes que mai a la meva vida havia vist abans. Per no parlar del fet que no parem ni per fer llargs descansos o dinars copiosos (ens alimentem a base de litres de begudes riques en cafeïna).

“M’encanta!
Canviaria, sense dubtar-ho, qualsevol dia de festa a la platja per un al camp, recol·lectant papallones”.

L’any passat ja vaig visitar Tunísia, però va ser cap al final de la primavera, quan volen unes altres papallones. Per això havia de tornar a l’estiu i així afegir més mostres a la meva investigació. Una part important del meu projecte de tesi consisteix a mostrejar al Mediterrani occidental, l’àrea d’estudi de la meva recerca, i idealment recol·lectar totes les espècies que habiten a les diferents illes i regions continentals. Aquesta és una tasca difícil, no només a causa de la gran grandària de la zona, sinó també perquè les papallones apareixen en distintes èpoques de l’any, des de començaments de la primavera fins al final de la tardor. Algunes espècies volen per períodes més llargs, mentre que altres el fan només per una o dues setmanes. Per tant, no sempre és fàcil triar el moment i el lloc més adient per trobar les papallones desitjades. Anem a veure si aquest any hem triat sàviament …

Però primer cal conèixer l’equip. Aquí em podeu trobar amb els meus dos directors de tesi i amics, Roger Vila (investigador del CSIC a l’Institut de Biologia Evolutiva de Barcelona) i Leonardo Dapporto (investigador a la Oxford Brookes University, Regne Unit). Tots dos són joves investigadors que estudien les papallones, per les quals professen una gran passió. La combinació de la seva gran experiència en el camp amb la dosi justa de bogeria fa que sempre tenim un munt de diversió quan viatgem junts.

Arribat aquest moment, posarem cara als caçadors:

Roger Vila, el meu director de tesi (creeu-me, és ell)

 

Leonardo Dapporto, el meu co-director de tesi (porta les papallones al cor)

I aquí sóc jo, l’aprenent

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Tunísia, 4 de juliol de 2013. L’inici oficial de la temporada estival de recol·lecció.

Vam arribar a Tunis, la capital de Tunísia, a la tarda. Una vegada allà vam llogar un cotxe i vam partir cap a Bizerte, al nord. Havíem decidit començar a prop del Mediterrani i continuar cap a l’oest seguint la costa. El mostreig a prop del mar és de gran importància als estudis de les poblacions insulars, com és la nostra recerca, degut a què probablement les papallones que colonitzen les illes provenen de les regions continentals més properes.

Encara que ja era tard, bufava un vent fort i el cel estava ennuvolat vam parar i donar una ullada. Les papallones només estan actives en dies assolellats degut a què són animals de sang freda. Vam parar a la bora de la carretera, al peu d’una petita pendent. Aviat vam tenir a les nostres xarxes les primeres espècies del viatge, algunes de les més comunes: Pieris rapae, Lycaena phlaeas, Polyommatus celina, Aricia cramera, Pyronia cecilia. No vam començar malament, donades les condicions.

Jo estava feliç de tornar a aquest bonic i exòtic país. Pel davant ens quedaven set dies de treball de camp, observant magnífiques papallones al seu hàbitat natural. Set dies d’aventures. Set dies de llibertat….

Dia 2.

A vegades el treball de camp pot resultar perillós. Particularment, jo tinc por a les vespes, perquè sóc al·lèrgica, i als gossos, degut a què, quan era petita em va mossegar el gos de la meva àvia. I els llocs que explorem estan plens d’aquests animals, bé, almenys jo el veig així.

Comencem el dia recollint d’hora al matí, prop de Bizerte. Vam veure un bonic turó, encara verd, i vam decidir pujar-lo. Tot i que només eren les vuit, feia força calor i les papallones ja havien començat la seva jornada. Vam trobar gairebé les mateixes espècies que el dia anterior i després d’haver recollit uns pocs exemplars, vam aturar-nos els tres per tirar unes quantes fotografies. Una bonica i gràcil Aricia cramera de color xocolata s’havia posat en una flor morada i estava fregant les seves ales posteriors, un hàbit comú entre les diverses papallones de la família Lycaenidae. Era l’escenari perfecte, de manera que tots tres estàvem de genolls al voltant de la petita criatura, intentant aconseguir el millor angle per fotografiar-la. Érem al mig de l’acció, quan vaig sentir uns sorolls. Vaig aixecar el cap i vaig quedar paralitzada: un grup de militars es dirigien cap a nosaltres i els acompanyaven grans gossos als quals subjectaven amb corretges. Els meus genolls van començar a fondre com la mantega i amb prou feines vaig arribar a balbucejar – gooooossos…. Vam tenir el temps just per posar-nos drets quan ja ens envoltaven, fent preguntes i tractant de mantenir als gossos lluny de nosaltres. Vaig començar a buscar vies per les quals pogués sortir corrent i llocs a on amagar-me en cas que algun dels gossos escapés. Em preguntava si, arribat el cas, seria capaç d’enfilar-me a un dels pins pròxims. Estava molt espantada…

Roger entén i parla una mica d’àrab, així que va intentar explicar el nostre “estrany comportament” i que estàvem estudiant les “Farasha” (papallones en àrab). Els seus rostres es van suavitzar i fins i tot van somriure una mica, però ens van dir que no podíem estar en un campament militar, i que havíem de sortir immediatament.

Feliços d’haver-nos lliurat amb tanta facilitat, vam recollir tots els nostres estris de treball i ens vam ficar al cotxe, no sense abans fer una foto dels dos últims militars quan se n’anaven. Així que si no em creus, aquí teniu la prova:

Vam continuar la nostra expedició seguint la costa, cap a l’oest. El pla per avui era arribar fins a Tabarka, una ciutat costanera, segons sembla, famosa pels seus festivals musicals d’estiu, encara que per a nosaltres, el lloc és famós pels voltants a on es troben bons hàbitats per a les papallones. Per arribar-hi vam haver de conduir gairebé 140 quilòmetres, així que no teníem gaire temps per perdre. Vam fer vàries parades en el camí, encara que bastant curtes, la durada justa com per poder recollir les espècies de papallones que volen en aquesta època de l’any. Al vespre vam arribar als voltants d’Ain Draham, una ciutat propera a la frontera amb Algèria, a uns 20 km de Tabarka. Era bastant tard, però vam decidir provar un petit prat a prop de la vora de la carretera, on també vam mostrejar l’any anterior. Ens vam separar i després de menys de mitja hora ens vam tornar a reunir. Cada un de nosaltres va començar a presumir de les seves captures. De bon tros, Roger va ser el guanyador amb un gran trofeu: Cigaritis siphax, una petita papallona que vola només a Tunísia i Algèria.

Cigaritis siphax - femella

Cigaritis siphax - femella

Aquesta va ser una gran captura, ja que aquesta espècie encara no la teníem a la nostra col·lecció i, a més, no és fàcil de veure. El nostre dia de col·lecta es tornava interessant….

No va transcórrer gaire temps fins que vam trobar un altre espècimen, una femella dipositant ous. Fins al moment no s’havia descrit la planta hoste de les larves, pel que aquesta era una gran troballa. Llavors vam protagonitzar un altre “moment Kodak”, una altre cop els tres agenollats, tirant fotos a la petita planta i als encara més diminuts ous. Per sort, aquesta vegada no hi havia gossos al voltant.

Leonardo i Roger, furgant a la recerca d’ous

Després de documentar el nostre nou descobriment correctament vam decidir que era el moment d’acabar la jornada. Encara havíem de buscar un hotel, anar a sopar i, posteriorment, processar les mostres. Aquesta tasca consisteix a anotar, per a cadascuna de les papallones, la data de mostreig, el codi de la localitat, el nom de l’espècie i el sexe de l’espècimen. I, atès que havíem recollit unes quantes papallones, això significava, almenys, una altra hora de treball. Però no ens importava, havia estat un molt bon i productiu dia.

 

Dia 3.

Tenim costum de posar un nom a les expedicions que realitzem, segons alguna cosa representativa de cadascuna d’elles i de la nostra inspiració en aquell moment. Per exemple, al viatge al Marroc en 2011 en diem “La vache qui rie” perquè, sense pretendre donar publicitat a la marca, aquests formatgets van ser els nostres refrigeris diaris al camp. Ara, cada vegada que veig aquest producte em recorda al Marroc …

Aquesta vegada ja portàvem preparat un nom per a la visita a Tunísia: La Galite. El terme fa referència a un petit grup d’illes volcàniques situades a uns 40 km al nord del continent africà i a uns 150 km al sud de Sardenya, la qual cosa les converteix en un objectiu interessant per als nostres estudis, sent, per tant, mereixedores de batejar l’excursió d’enguany. Però, per arribar fins allí necessitàvem una barca i no una de les típiques, de les de rems. L’any passat, amb Leonardo, vam intentar negociar amb una empresa de submarinisme que llogava llanxes motores. Però com no era temporada turística i no hi havia amb qui compartir les despeses, havíem de pagar uns 700€, el cost total de la gasolina que es gasta en un viatge d’anada i tornada a les illes. Massa car per al pressupost d’uns investigadors.

Però no ens donem per vençuts tan fàcilment i aquest any estàvem convençuts que trobaríem una pila de turistes amb la intenció de fer immersions prop d’aquestes illes i així mentrestant nosaltres les podríem explorar i cercar lepidòpters. De manera que ens vam llevar a les 6:30 molt decidits, vam perdre molt poc temps en el desdejuni i ens vam enfilar cap al port per negociar. Però la discussió va ser encara més breu que el nostre desdejuni. El dia anterior ja havia sortit una llanxa cap a La Galite i si nosaltres volíem anar, havíem de pagar el preu d’una barca sencera per a nosaltres tres. Ràpid i dolorós. Havíem de passar al pla B, que consistia a caçar papallones als voltants d’Ain Draham, l’àrea més propera a Tabarka on podíem trobar bones zones de vol d’aquests insectes. Havia estat somiant amb la idea d’anar a La Galite durant gairebé dos anys i per això, en aquest moment, sentia una gran decepció. No imaginava, és clar, que el meu dia en terra ferma acabaria sent molt més interessant.

Neozephyrus quercus

Volíem treure el màxim profit possible al pla B, així que vam estar conduint d’un costat a un altre durant tot el dia, fent moltes parades amb la fi d’aconseguir un gran nombre d’espècimens diferents. Ja era s’estava fent tard quan estàvem mostrejant prop de la vora de la carretera, entre Ain Draham i Beni M’Tir. Havíem tingut un bon dia de recol·lecció però jo encara estava una mica decebuda i la insuportable calor que feia, probablement superava els 40ºC a l’ombra, no ajudava a millorar la meva moral. Estàvem a punt de donar la jornada per finalitzada quan vaig veure una petita papallona sortint d’un arbre. La vaig atrapar i quan vaig mirar dins de la meva xarxa no podia creure el que estaven veient els meus ulls, havia caçat una espècie nova a Tunísia, una bonica femella de Neozephyrus quercus. Vaig oblidar completament La Galite i no vaig tornar a recordar la idea de jugar a la grossa. Vaig anar corrent a transmetre les meves bones noves als meus companys. Aquesta no és que sigui una espècie molt rara, però mai abans s’havia registrat la seva presència a Tunísia. Habita en les capçades dels arbres del gènere Quercus, on vola la major part del temps i molts pocs cops l’abandonen per baixar al sòl, per la qual cosa és molt difícil veure-la. L’aliment preferit dels individus adults és la mel de melada, un líquid ensucrat i enganxós secretat pels pugons, i molt poques vegades es nodreixen del nèctar de les flors o de les sals presents en sòls humits.

Aquest era un altre gran descobriment! I per poder documentar bé la seva presència a Tunísia necessitàvem uns quants espècimens més. Però, com els capturaríem si només volen a la part alta dels arbres? Vam intentar tot. Vam estar agitant les branques de les sureres durant dues hores, llançant les nostres xarxes contra els arbres amb tal d’espantar-les i fins i tot, vam tirar pedres al seu fullatge… però res va funcionar i, el pitjor, és que la gent ens mirava com si estiguéssim bojos. Havíem de tornar l’endemà al matí, quan les papallones no estiguessin tan actives i així, potser, tindríem més sort.

Neozephyrus quercus - femella

Neozephyrus quercus – mascle


 

Dia 4.

No penseu que està fent exercici o que el persegueixen gossos rabiosos, no està fent una altra cosa que testar un nou mètode per capturar Neozephyrus quercus. Aquesta idea prové de la dita d’origen islàmic que resa: “Si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma va a la muntanya”. El que sigui pel bé de la ciència!

Així va començar Roger el seu dia

Per poder desenvolupar aquesta tècnica es requereix: almenys tres “experimentats” recol·lectors, un arbre ben fort, tres caçapapallones i tones de paciència. Per descomptat, ha d’haver-hi lepidòpters volant al voltant, preferiblement en aquest determinat arbre. El procediment a seguir és el següent: un integrant del grup grimpa pel tronc i, mitjançant diferents tàctiques (agitant les branques, cridant, suplicant, etc.), intentarà espantar les papallones, però solament fins a cert punt, ja que tampoc no interessa que escapin espaordides més enllà de l’àrea de mostreig. Els altres dos membres del grup es col·loquen en posicions estratègiques al voltant de l’arbre, de manera que, quan un d’aquests petits animals comenci a volar fora de la capçada, el puguin capturar fàcilment. Però, aneu amb compte: els individus apostats en el sòl han de prestar molta atenció i coordinar bé els seus moviments, especialment quan arrenquen a córrer, ja que és fàcil que es produeixin col·lisions. Preneu bona nota d’aquest consell, ja que ha estat extret de la nostra pròpia experiència.

Aquest mètode no és imbatible, però ens va funcionar bastant bé. Vam aconseguir atrapar dos espècimens més de N. quercus, un mascle i una femella, assegurant així el nostre estudi futur. I si mai et planteges dur a terme aquesta tècnica, et puc dir que també funciona per atrapar Charaxes jasius. Aquesta papallona és molt territorial, podent inclòs, gràcies a la seva gran grandària i la seva resistència en el vol, arribar a establir batalla amb petits ocells que envaeixin el seu espai. També té fama de “bevedora”, ja que quan sent l’olor de l’etanol o de fruites fermentades acudeix ràpidament a la festa.

Avui hem vist diverses Charaxes planejant sobre les sureres i posant-se sobre les branques més altes. Hem provat d’atreure-les amb l’ajuda d’un plàtan molt madur i algunes nectarines, però, com que no hi havia alcohol pel mig, no s’han interessat per les nostres fruites ràncies. No obstant això, la nostra nova tècnica de grimpar als arbres i espantar-les ha funcionat correctament i en poc temps hem atrapat tres espècimens.

Pot ser no seria una mala idea patentar aquesta metodologia. Podríem anomenar-la “el mètode Vila-Dapporto-Voda” o, per simplificar, el mètode VDV !

Charaxes jasius

Dia 5.

Avui ha fet moltíssima calor. Vam començar en El Kef, des d’on hem conduït cap al sud fins a arribar a Kasserine, una població situada sota Jebel ech Chambi, la muntanya més alta de Tunísia.

El cotxe era com una sauna amb rodes, a excepció del fet que, almenys, podíem obrir les finestres. Així i tot, no paràvem de suar i, encara que bevia aigua contínuament, estava assedegada i deshidratada. De totes maneres no el vam passar tan malament com al Marroc, fa dos anys, quan, en el cim del Jebel Lakraa, a les muntanyes del Rif, se’ns va esgotar l’aigua que portàvem per passar tot el dia quan feia una calor infernal. No sé si algú ha provat la temperatura d’ebullició del cervell humà, però estic segura que el meu va començar a bullir poc després de què el termòmetre arribés als 40ºC.
Almenys avui portàvem molta aigua, amb la qual podíem refrescar-nos (cervells inclosos). Però igualment hem patit com a conseqüència de l’excessiva calor. Perquè us feu una idea, en la següent foto podeu veure a Roger al volant. Només hem posat la foto del més guapo del grup, ja que Leonardo i jo fèiem molt més mala fila.

Fora del cotxe no s’estava molt millor. Semblava com si fóssim en un forn immens, on feia un sol abrasador que ens estava rostint a poc a poc. Vam aturar-nos a 4 quilòmetres de la frontera amb Algèria, al costat d’una pineda. Hi havia tal calma al voltant que semblava que tot estava mort, excepte nosaltres i les cigales, que feien un soroll increïble. Però, em cregueu o no, aquest “forn” era molt més suportable que la meva petita habitació interior a Barcelona, on la combinació de la calor amb la humitat em fa pensar en la idea de traslladar-me al Polo Nord. Ara, fins i tot al costat del desert, no em trobo tan malament.

 

Lysandra punctifera - mascle

Però, encara que aquest paisatge ens pugui semblar inhòspit, aquí prosperen molts éssers vius, incloent-hi les papallones. En una àrea d’uns pocs metres quadrats d’extensió, en la qual hi havia unes poques plantes que semblaven estar mortes, vam trobar diverses espècies. I no només això, el Leonardo va salvar el dia en atrapar una Lysandra punctifera, una bonica papallona blava, que habita únicament en el nord-oest d’Àfrica i de la qual, fins ara, no teníem cap mostra procedent de Tunísia.

 

Dia 6.

Avui és el nostre últim dia de recol·lecta, per la qual cosa volíem tancar amb brillantor al Mont Chambi. Malgrat la seva modesta altitud, només arriba als 1544 m., és la muntanya més alta de Tunísia i posseeix bons hàbitats per a les papallones.
Però, com succeeix la majoria de les vegades, els plans originals no sempre marxen com un voldria, particularment al camp, on són moltes les variables que poden torçar-se. De manera que aquí estem un altre cop, decidits a superar els problemes, preparats per sortejar tots els obstacles que puguin sorgir entre nosaltres i el Mont Chambi. En arribar al peu de la muntanya, vam trobar que el camí estava bloquejat per militars. I en aquesta ocasió no eren uns pocs soldats, sinó dotzenes d’ells, els quals estaven distribuïts per tota l’àrea, i en lloc de gossos portaven armes.
Vam intentar dialogar amb ells i explicar-los que som investigadors i que aquesta muntanya era un lloc molt important per als nostres estudis, però no vam tenir sort. Estaven realment sorpresos de les nostres intencions i insistència però ens van deixar molt clar que “no era un bon moment…” Vam estar maleint-los durant dues setmanes, fins que vam llegir als diaris que un grup de militars havien estat assassinats a la Mont Chambi a la fi de juliol.

Una mica desorientats i sense un pla B, vam conduir pels voltants amb la fi de trobar una zona alternativa on poder fer el mostreig. Sense un mapa detallat a les nostres mans, en el qual apareguessin representades les estretes i complicades carreteres per les quals ens movíem, aviat ens vam trobar al bell mig del no-res. I si alguna vegada t’has preguntat com és “el mig del no-res”, aquí el tens:

Després d’unes quantes hores de conducció intentant arribar a la carretera principal ens vam topar amb aquest petit turó, el qual semblava un bon lloc a on podríem recol·lectar papallones.

A mida que anàvem pujant vam trobar unes quantes espècies, però no vam poder anar més enllà. Quan vam tornar la vista enrere el cel pintava així.

Pensava que gairebé mai plovia a Tunísia, menys encara a l’estiu, i estava convençuda que els núvols es dissiparien en qualsevol moment. Però en poc temps es va posar a ploure a bots i barrals.

Després d’haver passat tanta calor, la pluja era una bona forma de concloure el viatge. Em va semblar un bon regal de comiat i m’hauria quedat plàcidament sota l’aigua per més temps si no fos perquè corríem el risc de què el cotxe es quedés encallat en el fang que s’estava formant a la pista de sorra per la qual havíem arribat fins aquí. Ens vam apressar a arribar a la carretera principal abans que fos massa tard i vam emprendre el nostre camí de retorn a la ciutat de Tunis, des d’on, l’endemà, partien els nostres vols de tornada a casa.

Mapa de les zones de mostreig a Tunísia. Els punts verds indiquen els llocs visitats abans de 2013, els vermells representen els visitats en 2013.

No vam anar a l’illa de La Galite, tampoc no vam pujar el Mont Chambi, però vam fer descobriments molt més fascinants, vam afegir noves espècies a la nostra col·lecció i vam estar mostrejant en moltes àrees diferents. Però, el més important, torno a confirmar que els meus són els millors directors de tesis que hom pugui tenir i que estic treballant amb el millor equip.

Gràcies, Leonardo i Roger, per aquesta meravellosa experiència i per tot el que m’heu ensenyat!

Redacció: Raluca Voda
Traducció i revisió d’estil: Néstor Santiago

 

 

Enllaços relacionats:
En Busca de papallones per la mediterrànea
En Busca de papallones per la mediterrànea (Segona entrega)
Papallones: la saviesa de la natura amb Roger Vila