Els falciots, els petits grans viatgers (II)

Published on April 29th, 2013

L’anellament dels falciots ens va permetre descobrir que aquests petits gran viatgers recorren distàncies de més de 7.000 km des de Suecia, Anglaterra o Holanda fins a  Zàmbia, Zimbabwe, Moçambic o Tanzània.  Però quina ruta fan servir en els seus desplaçaments? I  sobretot, quan triguen en fer aquestes immenses distàncies?

Com anticipaven la setmana pasada, aquestes preguntes no es van poder respondre fins que la tecnologia no va permetre estudiar els moviments dels falciots amb l’ús dels geolocalitzadors. Els geolocalitzadors són aparells que permeten registrar la situació geogràfica basant-se en el clàssic mètode utilitzat pels navegants durant segles: la posició del Sol. El concepte bàsic és molt simple, la llargària del dia varia amb la latitud i el moment de màxima alçada del Sol sobre l’horitzó depèn de la longitud. Per tant, aquests aparells, en funció de la variació de la quantitat de llum que els arriba, són capaços de calcular de manera aproximada latitud i longitud en un moment donat.

Recentment científics danesos han aplicat aquesta tecnologia per entendre una mica més sobre els viatges d’aquests enigmàtics ocells. Van fixar petits geolocalitzadors en vuit exemplars de falciot comú (Apus apus) mitjançant petits i lleugers arnesos de niló. Com que aquesta espècie retorna cada any al seu lloc de cria, l’any següent van recuperar sis d’aquests aparells, els quals havien emmagatzemat dades de posició durant quasi tot un any.

L’anàlisi d’aquestes dades ens ha permès conèixer les peripècies viatgeres de sis falciots. Els resultats són sorprenents.

Els ocells estudiats, després de deixar els llocs de cria al estiu, van volar cap al sud i van recórrer més de 8,000 km tot travessant Europa, el Mediterrani i mitja Àfrica (incloent el gran desert del Sàhara) fins arribar a la zona del riu Congo, on van passar l’hivern. Amb l’inici de la primavera, aquests ocells van tornar a fer aquests més de 8,000 km cap al nord, per arribar altre cop cap a les nostres latituds.

Van trigar entre un i tres mesos en fer la ruta de baixada tot fent ús de velocitats de creuer de entre 260 i 500 km/dia, i van necessitar tan sols entre 18 dies i un mes en fer la ruta de pujada, amb velocitats de creuer de entre 270 i 650 km/dia.

Com és lògic els ocells no fan aquests llargs viatges sense parar sinó que van aturant-se en certs indrets durant el trajecte per descansar, alimentar-se i agafar forces per seguir ruta. Cal a dir que en el cas dels falciots, aturar-se en cap cas vol dir posar els peus a terra, sinó romandre sobrevolant en una zona determinada durant uns dies.

Aquests sis ocells estudiats ens han permès revelar una petita part dels secrets que amaguen aquests animals. Però encara queden molts altres secrets per descobrir. Per exemple, com s’orienten per trobar els seus llocs de cria i hibernació a través d’aquestes distàncies tan llargues?

Aquest és encara un dels misteris sobre els que la ciència està treballant per respondre algun dia. Mentrestant els falciots seguiran apareixent en els nostres cels a la primavera per desaparèixer a finals d’estiu. I cada vegada que mirem cap amunt i els contemplem en les seves intrèpides piruetes, ens recordaran lo poc que encara sabem d’aquests petits grans viatgers.

La imatge i part de la informació per redactar aquesta noticia ha estat extreta de l’article “Migration Routes and Strategies in a Highly Aerial Migrant, the Common Swift Apus apus, Revealed by Light-Level Geolocators” publicat a la revista PLoS One per la Susanne Åkesson i co·laboradors.

Redacció: Joan Garcia-Porta
Investigador Predoctoral

Institut de Biologia Evolutiva